Ahir, dimecres 18 d’abril, i
en el marc de la mostra ‘Ocaña, àngels i dimonis’, Setba
Zona d’Art va acollir la conferència ‘Ocaña i la transició’ a càrrec l'Il·lustríssim Armand de Fluvià. L’èxit va ser rotund amb més d’una trentena
d’assistents, entre representants d’entitats, associacions, amics i familiars
d’Ocaña i particulars.
.JPG){kind=spacer}
‘El 5 d’agost de 1970, el govern franquista va
aprovar la Llei de perillositat i rehabilitació social.’
Aquestes
foren les primeres paraules d’Armand de Fluvià en començar la conferència. Unes
paraules carregades de significat per qui va ser l’impulsor del Moviment Gai a l’Estat Espanyol.
La
llei de 1970 reemplaçava la de 1933, aquella coneguda popularment com La Gandula, la Ley de vagos y maleantes. Amb la nova legislació, es van crear tribunals especials, es van determinar dues tipologies d’homosexuals, aquells
que hi naixien i els que ho eren “per vici”; i a més a més, es van establir un
seguit de mesures encaminades a la “rehabilitació”
dels homosexuals, com el desterrament
a una altra província, l’internament en
centres de “rehabilitació” on
diàriament realitzaven prèdiques
religioses, reunions amb psicòlegs i
psiquiatres i “treballs d’homes” com ara l’elaboració de cordes, pilotes de
futbol o parquet.
Fou
aleshores quan Armand de Fluvià i un amic seu, es decidiren a comprar una
multicopista. ‘Sempre recordaré la primera volta de manovella, em tremolaven
les cames, i li vaig dir al meu amic: a
partir d’aquest moment ja som delinqüents’. Acabaven d’editar el primer dels 18 números de la revista ‘Herois’.
Una publicació que acabaria distribuint-se a França i més endavant a Holanda.
.JPG){kind=spacer}
Van ser anys de molta activitat, i també de riscos, però gràcies a
aquells herois, la llavor del canvi
es va poder sembrar.
Amb
la mort de Franco, va arribar la vertadera transformació. Va néixer el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i a
partir d’aquest desenes d’associacions i moviments van inundar les ciutats de
tot el país. ‘Barcelona va ser, en aquella època, un esclat de joia’ recordava
Armand de Fluvià.
Aquells
que a principis dels 70 eren considerats malalts mentals, pervertidors de
menors, que per a la societat eren una lacra i per a l’església els pitjors pecadors,
tots ells, al cap de cinc anys van esdevenir persones “normals”, acceptades per
la major part de la societat. Fou una
època, principalment entre 1975 i 1980, en què tot era lícit i positiu, la
Rambla era un bullir de gent, un espectacle. I en aquell moment fou quan
Armand de Fluvià conegué a Ocaña.
Ocaña –diu– no era un transvestit. Era un esperit
lliure, una persona que no acceptava els motlles del masculí i el femení, els
rols de l’home i la dona. Volia trencar
esquemes i per això es vestia de dona i, juntament amb Nazario i Camilo,
recorrien les Rambles arrossegant rius de gent, de mirades i gestos
d’aprovació.
.JPG){kind=spacer}
Avui
en dia, les persones homosexuals són ciutadans i ciutadanes de primera, sense
cap discriminació legal. No obstant això, recentment han aflorat moviments
contraris a l’homosexualitat. Segons Armand de Fluvià, hi ha
un important i creixent problema d’homofòbia que cal eradicar, principalment
des de dos pilars: els mitjans de comunicació de masses (sobretot la televisió)
i l’escola.Van ser anys de molta activitat, i també de riscos, però gràcies a
aquells herois, la llavor del canvi
es va poder sembrar.
