CONFERÈNCIA Ocaña i la transició

Ahir, dimecres 18 d’abril, i en el marc de la mostra ‘Ocaña, àngels i dimonis’,  Setba Zona d’Art va acollir la conferència ‘Ocaña i la transició’ a càrrec l'Il·lustríssim Armand de Fluvià. L’èxit va ser rotund amb més d’una trentena d’assistents, entre representants d’entitats, associacions, amics i familiars d’Ocaña i particulars.

  

‘El 5 d’agost de 1970, el govern franquista va aprovar la Llei de perillositat i rehabilitació social.’

Aquestes foren les primeres paraules d’Armand de Fluvià en començar la conferència. Unes paraules carregades de significat per qui va ser l’impulsor del Moviment Gai a l’Estat Espanyol.

La llei de 1970 reemplaçava la de 1933, aquella coneguda popularment com La Gandula, la Ley de vagos y maleantes. Amb la nova legislació, es van crear tribunals especials, es van determinar dues tipologies d’homosexuals, aquells que hi naixien i els que ho eren “per vici”; i a més a més, es van establir un seguit de mesures encaminades a la “rehabilitació” dels homosexuals, com el desterrament a una altra província, l’internament en centres de “rehabilitació” on diàriament realitzaven prèdiques religioses, reunions amb psicòlegs i psiquiatres i “treballs d’homes” com ara l’elaboració de cordes, pilotes de futbol o parquet.

Fou aleshores quan Armand de Fluvià i un amic seu, es decidiren a comprar una multicopista. ‘Sempre recordaré la primera volta de manovella, em tremolaven les cames, i li vaig dir al meu amic: a partir d’aquest moment ja som delinqüents’. Acabaven d’editar el primer dels 18 números de la revista ‘Herois’. Una publicació que acabaria distribuint-se a França i més endavant a Holanda.

Van ser anys de molta activitat, i també de riscos, però gràcies a aquells herois, la llavor del canvi es va poder sembrar.

Amb la mort de Franco, va arribar la vertadera transformació. Va néixer el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i a partir d’aquest desenes d’associacions i moviments van inundar les ciutats de tot el país. ‘Barcelona va ser, en aquella època, un esclat de joia’ recordava Armand de Fluvià.

Aquells que a principis dels 70 eren considerats malalts mentals, pervertidors de menors, que per a la societat eren una lacra i per a l’església els pitjors pecadors, tots ells, al cap de cinc anys van esdevenir persones “normals”, acceptades per la major part de la societat. Fou una època, principalment entre 1975 i 1980, en què tot era lícit i positiu, la Rambla era un bullir de gent, un espectacle. I en aquell moment fou quan Armand de Fluvià conegué a Ocaña.  

Ocaña –diu– no era un transvestit. Era un esperit lliure, una persona que no acceptava els motlles del masculí i el femení, els rols de l’home i la dona.  Volia trencar esquemes i per això es vestia de dona i, juntament amb Nazario i Camilo, recorrien les Rambles arrossegant rius de gent, de mirades i gestos d’aprovació.

Avui en dia, les persones homosexuals són ciutadans i ciutadanes de primera, sense cap discriminació legal. No obstant això, recentment han aflorat moviments contraris a l’homosexualitat. Segons Armand de Fluvià,  hi ha un important i creixent problema d’homofòbia que cal eradicar, principalment des de dos pilars: els mitjans de comunicació de masses (sobretot la televisió) i l’escola.Van ser anys de molta activitat, i també de riscos, però gràcies a aquells herois, la llavor del canvi es va poder sembrar.