SETBA JOVE 2012

La V edició del certamen Setba Jove dóna el tret de sortida a la temporada 2012-13

La mostra multidisciplinar Setba Jove compleix enguany cinc anys, com Setba Zona d’Art, que des de 2008 ha estat mecenes d’artistes emergents, dedicant el principi de temporada a la seva projecció. La iniciativa s’emmarca en un dels elements principals de la filosofia de Setba que és donar l’oportunitat d’apropar l’obra dels joves talents al públic. L’espai es transforma així en un aparador pels artistes.

En la darrera edició, la Fundació Setba va prendre les regnes del projecte Setba Jove, així enguany es consolida com a impulsora de joves promeses que, per cinquè any consecutiu, han trobat a la galeria de la Plaça Reial un espai on exposar les seves propostes.

L’edició d’enguany compta amb la participació de 14 artistes: Paula Alonso, Monica Campoy, Carmen Carrasco, Helena Costa, Eloi Costilludo, Catalina Cueto, Sonia Ferre, Jan Monclus, Kika Moragues, Carles Piera, Raquel Rappini, Javier Rubín, Esteban Rubira i Pere Vilanova.

Els artistes (menors de 30 anys) provenen, com en les darreres edicions, de la mostra Stripart que organitza el Centre Cívic del Guinardó i participen al Setba Jove amb projectes emmarcats en 6 disciplines diferents: escultura, gravat, pintura, fotografia, il•lustració, instal•lació i una novetat, la música.

Artistes i obres

Paula Alonso - Palafitos urbanos

ESCULTURA

Vuit petits edificis, en format maqueta, s’alcen sobre llargues varetes a mode de estilitzats palafits, com si els fonaments, arrels de les cases, s’allarguessin sortint de la terra i les aixequessin en l’aire convertint-les en talaies.

Som davant una ciutat impossible, un submón urbà que és la primera peça d’una sèrie d’instal•lacions escultòriques que, sota la idea general de “Imaginario urbano”, planteja nous paisatges de ciutats i pobles inexistents però somiats.

M’interessa l’habitabilitat de l’espai. Em fascina com l’arquitectura i la organització urbana de les diferents cultures refleteix la seva forma de vida. Una casa és sempre un espai contenidor de la vida, la intimitat i la família, una llar – refugi dins de la ciutat, on les cases funcionen com mòduls de repetició que s’articulen construint complexes estructures urbanes, ecosistemes humans on l’individu es dilueix dins de la multitud: pobles, barris, ciutats…

 

Mónica Campoy – Facedog

FOTOGRAFIA

L’eradicació total d’aspiradors, assecadors i altres electrodomèstics sorollosos. Jo també em vaig menjar les sabatilles del meu amo/a quan era un cadell.

M’encanten les teves carícies. Tancar gats en una fàbrica abandonada i jugar a Saw amb ells.

Fred Basset

Pèrdua immediata de la dignitat quan el veterinari et fica el termòmetre pel cul. A mi també em donen atacs epilèptics quan sento la paraula “passeig”.

John Grogan

Gossos de més de 20kg que es creuen chihuahues. Jo també he fet forats en el jardí en què es poden travessar continents. Una paparra!!! Treu-me-la!!!!! Treu-me-laaaaaaaaaaaaa!!!!!!!!!!!! Per l’assecat de llengua i ulls en treure el cap per la finestra d’un cotxe en marxa.

.

Carmen Carrasco - Visió binocular

GRAVAT

Em sembla interessant treballar el paisatge, però el paisatge com a no-lloc, és a dir, en aquells paisatges on regna l’oblit. Espais que per les circumstàncies que siguin, ja sigui perquè els transitem en condicions de rutina, perden la presencia davant les persones que ho veuen. Per això un dels meus objectius és extreure d’aquest procés de creació una mostra de treballs que plantegin l’espectador qüestions com aquestes. Ja que sota el meu punt de vista la gent acaba desconeixent. Per a mi és molt important l’observar, començant pel terreny que trepitgem fins l’aire que es respira. Aturar-nos a mirar cada detall.

.

Eloi Costilludo i Helena Costa - WALLeHD 

INSTAL•LACIÓ

WALLeHD és una vídeo instal•lació de 5' 10'’ de durada. Es compon d’una estructura monolítica de 68 discs durs alimentats d’energia. La carcassa d’acer vertical competeix amb la presència de l’espectador.
La instal•lació crea un embolcall de brunzit electromecànic que ens indueix a la reflexió sobre la dualitat de la memòria.

En l’estructura es projecten escenes quotidianes privades, lliures de drets, els autors de les quals han difós per la xarxa lliurement.

La intimitat personal és qüestionada davant la fredor, la velocitat i la potencialitat de les memòries digitals.

WALLeHD vol denunciar la progressiva desaparició dels suports analògics per l’ús massiu d’alló digital.

.

Catalina Cueto - Ser / Hacer

FOTOGRAFIA

La paraula individu, fa referència a quelcom que no pot ser dividit (etimològicament parlant ve del terme “indivís”), com una unitat elemental d’un sistema, però també, i per tant en la forma en què aquests elements es relacionen.

La frase cada ésser és un univers, fa referència als anhels, somnis i interessos, forjats per diferents vivències i les seves particulars formes d’assimilar.

La forma d’establir les relacions en un sistema que opera al voltant d’un acompliment social establert. Va limitant lentament les possibilitats de generar formes diferents d’exercir una determinada tasca, de crear diferents ocupacions.

El sistema econòmic es sustenta en la demanda, que implica una execució ràpida i eficaç, aconseguida a través de la mecanització d’individus en les diferents tasques. La problemàtica principal sorgeix quan això s’exerceix sense escrutar en les dissimilis costums, cultura, necessitats i anhels de cada ésser. El sistema social econòmic es torna una forma d’oprimir les diverses necessitats de cada ésser i la interacció entre individus es va limitant cada vegada més. La següent obra pretén aprofundir en aquests conceptes.

Sònia Ferré - Song of RT

PINTURA

Abundància. Artificial. Caos. Contrast. Diversitat. Geometria. Múltiple. Ordre. Orgànic. Plural. Pluralisme. Pluralitat. Progrés. Progressar. Cercar en les pròpies profunditats per entendre perquè es veuen les coses d’una o altra manera, perquè ens sedueix el que no ens refusa. Assimilar incoherències, dificultats, propòsits, desitjos, aïllaments, vincles, incerteses, preferències, passions o afliccions. Comprometre’s a arriscar per necessitat, temptejar l’atzar, apreciar el més fugaç i el més perdurable, experimentar amb la vitalitat que ens empeny.

Cercar amb la forma, el color, la llum, el pla, la geometria, l’abstracció, la línia, la composició, la capacitat de produir sensacions, conquistar al testimoni visual i deixar-li una empremta que si més no hagi recorregut totes les parts del seu cos i se l’emporti a les profunditats del seu ser i de la seva experiència.

.

Jan Monclús - Actes no protocolaris

PINTURA

Aquesta obra forma part d’una sèrie en procés en que intervinc directament sobre imatges de l’àlbum familiar i n’altero el contingut. Mitjançant la supressió d’elements que considero secundaris, o bé emfatitzant-ne d’altres, el meu treball s’articula entorn la revisió de la imatge fotogràfica i la seva incidència en el camp pictòric. 

Si bé en un principi, aquesta relació entre pintura i fons fotogràfic es feia més evident, últimament intento dirigir el meu treball cap a un terreny més pictòric, utilitzant la imatge fotogràfica més com a font d’idees que com a base del treball.

 

Kika Moragues - Piràmide infinita

ESCULTURA

La descontextualització d’una imatge ens evoca a noves realitats. Les formes humanes neixen amb una història i amb ella una mateixa proporció per tots. Les formes de vida s’obliden al treure-les del seu context natural i fem amb elles reinterpretacions tant formals com estètiques. El mode de veure el nou objecte afecta també la forma d’interpretar-lo.

El nas, sota el punt de vista psicoanalític, és menys important que algunes de les altres parts de la anatomia humana, però és un símbol sexual, per la seva protuberància en la línea mitja i, a més, és un òrgan secretor. El nas, doncs, és un símbol fàl•lic masculí. Per això les reinterpretacions de parts humanes són el que fa interessant la composició anatòmica.

.

Carles Piera - La cornucòpia des histoires

ESCULTURA

En aquesta sèrie d’escultures, realitzades mitjançant una tècnica mixta d’assemblatge, collage i modelat l’escultura contemporània pren un nou carisma reflexiu. Cinc peces correlatives es disposen sobre marcs metàl•lics que defineixen cinc finestres obertes a cinc idees i interpretacions diferents que ens descriuen al llarg de la historia, d’una manera màgica, poètica, detrítica, analítica i cruel.

Les nostres pors, els nostres actes i les nostres ambicions s’entrecreuen accidentadament en l’espai. Un món trist i vell que es defineix en secret en algun racó oblidat que mor en solitud.

  

Raquel Rappini - El chiringuito de Dios

FOTOGRAFIA

El projecte que us presento és una seqüència muda que pretén donar veu a aquells que dia rere dia pateixen del silenci institucionalitzat.

La societat d’avui dia i el seu funcionament tenen unes conseqüències no visibles per tots, en alguns casos suposa la marginació, tant a nivell personal com social, trasbalsant la vida d’algunes persones. Des del fet de no rebre resposta alguna de les ofertes de feina per internet, que no soni el mòbil sent la família en setmanes, o de que fins i tot tu m’abaixis la mirada pel carrer. Tot i aquesta situació, de les persones surt una tendència cap a la millora, tant personal com també social. És la història d’un grup d’ex-presidiaris, que des de l’aïllament que avui dia suposa haver estat empresonat, treballen al vell mig del Raval per alimentar d’altres que alhora també tenen dificultats diverses.

.

Javier Rubin - Típicos tópicos

IL·LUSTRACIÓ

Porto temps reflexionant sobre els objectius que són marcats en la societat per fer que ens sentim realitats. L’arribar a independitzar-nos, trobar feina, enamorar-nos, tenir fills, arribar a ser feliços…són idees tan banals que arriben a obsessionar-nos. Vivim en societats en les que tenim tan establerts aquests objectius que arribem a organitzar-nos la vida al voltant d’aquests, sentint-nos incomplets si no aconseguim obtenir aquestes finalitats.

Amb les meves il•lustracions tracto de buscar una representació creativa a una sèrie de fets que defineixen les nostres vides, parodiant aquestes idees i creant així imatges de “els típics tòpics”.

 

Esteban Rubira - Bateria de cuina

INSTAL·LACIÓ

Qui ha dit que la cuina es avorrida?

Bateria de cuina es una instal•lació on es dona vida activa a una singular orquestra formada per estris de cuina, on elements tan comuns com unes olles, una cafetera o els fogons amb les llums, aconsegueixen crear un sorprenent efecte quan comencen a tocar percussió al ritme de les cançons que van sonant per la ràdio.

S’ha intentat jugar amb el so característic que tots coneixem de la cafetera quan es tanca la tapa i mantenir les propietats acústiques de les olles, així com fer sincronies de llum amb els fogons i la sintonització de emissores de la ràdio.

Aquest projecte neix de la experimentació amb la intenció de crear un autòmat per utilitzar-lo com a instrument de percussió, realitzat amb una placa electrònica Arduino controlada per ordinador.

.

L’edició d’enguany del Setba Jove compta amb una nova disciplina, la música, i en aquesta categoria un artista que, a diferència de la resta, no prové de l’Stripart.

Pere Vilanova és un jove cantautor que actuarà a Setba el proper 24 d’octubre a les 20h, interpretant les cançons del seu darrer disc ‘Una Magrana d’Astres’ (Curbet Edicions, Girona 2011). Aquest tercer treball és una antològica del poeta contemporani català Carles Duarte del qual Pere Vilanova ha musicat una tria de poemes prèviament publicats, així com dos textos inèdits. Un disc que proposa una odissea musical que va des del folk més íntim al rock més fosc.
www.perevilanova.cat

La mostra es podrà visitar fins al 9 de novembre.