Fotografia de Núria Santiago (Parlavà, 1991).
Setba - Zona d'Art va oferir, en motiu de l'exposició actual 'Lluis Llach a la Plaça Reial' un recital de poemes de Miquel Martí i Pol, personatge estretament vinculat amb el cantautor, a càrrec de l'actriu Carme Callol i el cantautor Josep Tero que també va interpretar un poema musicat per ell mateix. L'acte va comptar amb la presència de la vídua del poeta i personalitats del món de la música i la literatura catalana.
Setba - Zona d'Art va oferir, en motiu de l'exposició actual 'Lluis Llach a la Plaça Reial' un recital de poemes de Miquel Martí i Pol, personatge estretament vinculat amb el cantautor, a càrrec de l'actriu Carme Callol i el cantautor Josep Tero que també va interpretar un poema musicat per ell mateix. L'acte va comptar amb la presència de la vídua del poeta i personalitats del món de la música i la literatura catalana.Algú que espera,“Diguem que me n’anava, però torno…”
Diguem que me n’anava, però torno.
Deixava massa coses a mig fer
i això no és decent ni correcte. La gent
-la majoria de la gent, almenys-
no m’hauria trobat pas a faltar,
com a màxim m’hauria dedicat
un record imprecís enmig del gran
tràfec de viure. Però, ¿i jo? ¿Què hauria
fet de mi, d’aquest home amb qui fa més
de seixanta anys que convisc? Cada vespre,
en rentar-me la boca, la vergonya
m’hauria fet envermellir de ràbia
i fins i tot potser d’enveja. Ara
no em sentiré pas satisfet (com sempre,
per dir-ho clar), però estic ben segur
de poder mirar sense cap angúnia
l’home de fusta del mirall i, junts,
potser descobrirem que els imprecisos
contorns del món en què vivim, absurd,
pedant i fins grotesc, són, tanmateix,
les úniques profundes referències
per conèixer i comprendre, i és amb elles
que estimem i creixem, sense sentir-nos
desmesurats o buits. Ho repeteixo:
diguem que me n’anava, però em quedo.
Deixava massa coses a mig fer
i això no és decent ni correcte. La gent
-la majoria de la gent, almenys-
no m’hauria trobat pas a faltar,
com a màxim m’hauria dedicat
un record imprecís enmig del gran
tràfec de viure. Però, ¿i jo? ¿Què hauria
fet de mi, d’aquest home amb qui fa més
de seixanta anys que convisc? Cada vespre,
en rentar-me la boca, la vergonya
m’hauria fet envermellir de ràbia
i fins i tot potser d’enveja. Ara
no em sentiré pas satisfet (com sempre,
per dir-ho clar), però estic ben segur
de poder mirar sense cap angúnia
l’home de fusta del mirall i, junts,
potser descobrirem que els imprecisos
contorns del món en què vivim, absurd,
pedant i fins grotesc, són, tanmateix,
les úniques profundes referències
per conèixer i comprendre, i és amb elles
que estimem i creixem, sense sentir-nos
desmesurats o buits. Ho repeteixo:
diguem que me n’anava, però em quedo.
Miquel Martí i Pol
Plaça Reial , 10 - 1r 2a
08002 Barcelona
Tel. 934 813 696
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada